Et miro amb els ulls transparents

com el nen que encara no ha mentit mai.

Vull que vegis el fons de mi i

com la llavor amb el teu nom

ha crescut fins a ocupar-me tota.

​

Et reconec en la meva innocència,

i em fas pensar que vull ser com tu,

però correm com dos rius paral·lels

i en vessar, i vesses, no és mai cap a mi.

​​

Vivim en literatura, i per ella,

no cal cap paraula, no cal més atenció,

puc deixar d’escriure per mirar-te,

almenys una estona.

​​

No ho diguis en veu alta, però

crec que ets el foc de la meva espelma.

​

Marta Vicens

@lalletresca